Però l’estrella de la nit va ser Sara Blanch, una soprano exhuberant. Magnífica en la coloratura, amb uns aguts consolidats, va cantar una ària de L’occasione fa il ladro, també de Rossini i, més tard, “Quel guardo il cavaliere”, de Don Pasquale de Donizetti. Aquesta ària plena de subtileses va estar semi-escenificada, i va convèncer al públic. Els seus trinats i vibrats van ser de qualitat, i la seva potència va eclipsar l’escenari. Cal remarcar la joventut de la soprano, fet que ens fa pensar que encara ens esperen moltes sorpreses positives.

(...) Sara Blanch, esplèndida intèrpret que va avançant cap al firmament operístic amb passa segura, una de les quals ha estat aquesta Serpina meravellosa cantada amb la seguretat i la qualitat vocal i interpretativa que va lluir continuament (...)

(...) configurant un personatge seductor i convincent a través d’una representació molt teatralitzada (...)